Sopla Levante

Papá Levante són un grup de 6 noies de Cádiz q portaven anys en el mon de l’espectacle realitzant coros a grans artistes andalusos, i s’han aprofitat (molt ben fet) de la relació amb ells x crear el seu propi grup. Sis noies (6), un nombre exagerat alhora de pujar a l'escenari, i de fet, per veure-les x la tele, però q si q valoren el concepte de l'amistat, ja q mai s'han separat, ni cap dels membres ha estat substituït ni canviat, (cosa q sol ser habitual en aket tipus de productes.)

Combinen bellesa, frecor, i dins de la seva categoria, una elevada dosis de talent. Com havia d’haver estat aket blog, el seu estil de música és de fusió total: cultura juvenil, (les seves edats són entre els 16 i els 20 anys), pop, flamenco i música àrab. Una barreja entre les seves arrels àrabs i la seva cultura hispana, les festes de Cádiz amb el romanticisme, el rap amb els tambors indis...El millor son akets tocs de música mora q fan ser la seva música com kelkol hipnòtic...
La seva forma d’entendre la música és propia de la seva edad del pavo (com ara us demostraré), i influenciada per la seva terra. Ai, aquest vent de Levante que segons diuen ARREBATA LOS SENTÍOS.

Elles van surtir coincidint amb l'esplendor del famos any SEREJÉ, i akell fenomen de la publicitat i la mercadotecnia les va eclipsar, pero aki estem nosaltres x recordar-les amb el màxim afecte, simpatia i cordialitat. Pues claro q sí!

I vaja...com q en els seus 3 discos publicats fins ara, hi ha hagut poca (x no dir gens) evolució musical, utilitzare els vídeos per d'altres coses.





Observi's les diferències estètiques entre el primer i el segon disc. En el primer ens van de nenes recatades i vergonyoses, i en el segon ya s'han convertit en terribles tigreses, en explosives i exultants ballarines, amb tocs de hip hoperes.

Analitzant les lletres, veiem com en la primera canço "Me pongo colorada" aprofundeixen sobre el tema de la vergonya i la por, molt tipic en el mundillo adolescent. Però, pq abans hi afegeixen l'aclaració "aunke parezca mentira" ? Potser es pensaven ser més segures del q realment són, i no volien descubrir q son tant fràgils com kualsevol altre? Una altra explicació és que la tradició andalusa es de ser molt "exao palante", i x això elles "aunque parezca mentira me pongo colo-rada, cuando me mi-ras me pongo colo-rada cuando me mi-ras me pongo coloraaaaa" tb estan atemptant en aket moment contra les seves essencies patries.
Destacable tambe les dificultats q en alguns moments ens presenten, pq les puguem entendre. En un moment determinat de la cançó, sembla q diguin: "No le digas al aire, lo muxo q te kiero" Kina bonica metafora, poesia pura, amb la kual ens estarien obsequiant. Però no, en realitat el q ens estaven dient, era: "No le digas a NAIDE, lo muxo q te kiero" Reivindicació dels orígens, ante todo.

Respecte a la segona cançó, home, podem caure en el parany d'entendre el seu missatge com un simplista i pavo: "aaay mira! q ilu! me ha yamao!!" Però si ho analitzem detingudament, i estudiem amb el degut rigor la lletra, veiem q aprofundeix en un tema crucial per a la filosofia i la psicologia del Segle XXI: Sobre com la nostra felicitat avui en dia, depen d'una trucada telefònica. Pel q fa a la coreo, memorable el moment (a partir del min 1:25), on les noies es treuen el mocador q els ocultava el rostre, i fan un extrany gest amb les mans com si apartessin una cortina, o es treiessin una mascara., il.lustrant i explicant la cabdal i trascendental frase: "a las tres, a la disco me asomé"

En fi, (i tota persona en su sano juicio estara d'acord amb mi), amb tot el suc (musical, de moment), q hem pogut extreure d'akestes jovenzuelas, no es pot entendre de cap manera la injusta marginacio q van patir, enfront de les 3 garrules del ketchup.

Per tant a mi, nomes em manca dir: ¡¡¡Y que viva Mamá Poniente!!! porque la lluvia en el peeee-lo me, me shorreaaaba me, me shorreabaaaa......