Un dels avantatges de ser monitor és que, de tant en tant, tens l’ocasió de visitar llocs que per iniciativa pròpia no visitaries (Cosmocaixa, Tibidabo, muntanya...). No has de pagar cap entrada i a sobre et paguen per estar amb els nens, cosa que només és feixuga algunes vegades. Doncs bé, avui he tingut la sort d’anar al Gran Teatre del Liceu per primera vegada a la meva vida amb els nens de P5 (5 anys) del CEIP… (millor no poso el nom per si de cas, no sigui que els de l’AMPA vegin el meu blog i em facin fora per ser una mala influència…). Estava tot el teatre ple de nens més petits de 6 anys que anaven a veure la fabulosa obra “Somiant el carnaval dels animals”, dins la programació infantil El Petit Liceu. L’experiència no té pèrdua Així que la relataré tot seguit.
El primer que vaig fer quan els infants varen estar acomodats va ser llegir el tríptic de l’espectacle que deia així:
« Hi havia una vegada un petit faune… Per cert, saps què és un faune?
Un faune és un ésser que viu als boscos i a les selves, és molt entremaliat, li agrada molt jugar i tots els animals del bosc són els seus amics.
Continuem...
Hi havia una vegada un petit faune que es va fer amic d’un músic. Anava amb ell a tot arreu i un dia el va acompanyar a un concert. Allà va conèixer els altres músics de l’orquestra i va jugar molt amb tots.
Aquell dia l’orquestra tocava una peça que es deia precisament Preludi -que vol dir preparació o principi- a la migdiada d’un faune.
I com que la peça era per fer adormir faunes, al nostre petit faune li va venir molta, molta son. Es va adormir i va començar a somiar un somni fantàstic i molt bonic en què sorteen els seus amics músics i els seus amics animals i tots junts feien una gran festa: El carnaval dels animals!
I vols saber què va passar en aquella festa tan fantàstica?
Doncs obre bé els ulls i les orelles, escolta i mira. »
Doncs bé, després de llegir aquesta suggeridora invitació, com comprendreu, les meves expectatives estaven pels núvols i desitjava que l’obra comencés de seguida. Malauradament, per ser educat i per alleugerir-li el patiment a la mestra de la classe de Les Estrelles, em vaig oferir a seure amb en Nico, l’equivalent català a en Shin Chan, d’un metre vint aproximadament i amb el cabell més engominat que jo. Semblava que la bonica història del faune no havia de començar mai, i ni jo ni en Nico sabíem l’aspecte que tindria el faune però jo, per fer-lo estar més quiet, vaig suggerir-li que tindria aspecte de monstre. No va semblar preocupar-se gaire. I per fi, va començar l’espectacle amb les notes de Claude Debussy i els moviments esperpèntics del faune, que resultava ser un peluix de merda, semblant al d’un antic anunci de Levi’s però de color blanc… El faune, per les seves accions, era realment entremaliat com advertia el tríptic. Després d’uns eterns deu minuts de veure l’animaló saltar i jugar amb els músics (i de soportar l’emoció d’en Nico) el faune es va adormir finalment. I tots us preguntareu quin va ser el seu somni oi? Doncs bé, tot d’animals (titelles) de diferents mesures i colors van anar desfilant per l’escenari. Un burro, ocells, peixos, un espectacular lleó pujat al damunt del piano de cua… Moments estel·lars quan la trompa d’un elefant es va insinuar per la part dreta de l’escenari, o, cap al final, quan un t-rex d’ossos va aparèixer amb una corbata de ratlles roses i negres. Una de les coses que em feia sentir malament es que tots els nens, identificaven ràpidament els animals que sorgien del no res, només de veure-ls’hi una orella, jo, m’ho havia de rumiar una mica… En acabar l’obra, vam sortir, vam contar els nens diverses vegades (una excentricitat de la mestra), i vam baixar fins a drassanes a agafar l’autocar que ens havia de dur quatre carrers més enllà. Tot plegat, inoblidable. Si mai us trobeu un faune...
El primer que vaig fer quan els infants varen estar acomodats va ser llegir el tríptic de l’espectacle que deia així:
« Hi havia una vegada un petit faune… Per cert, saps què és un faune?
Un faune és un ésser que viu als boscos i a les selves, és molt entremaliat, li agrada molt jugar i tots els animals del bosc són els seus amics.
Continuem...
Hi havia una vegada un petit faune que es va fer amic d’un músic. Anava amb ell a tot arreu i un dia el va acompanyar a un concert. Allà va conèixer els altres músics de l’orquestra i va jugar molt amb tots.
Aquell dia l’orquestra tocava una peça que es deia precisament Preludi -que vol dir preparació o principi- a la migdiada d’un faune.
I com que la peça era per fer adormir faunes, al nostre petit faune li va venir molta, molta son. Es va adormir i va començar a somiar un somni fantàstic i molt bonic en què sorteen els seus amics músics i els seus amics animals i tots junts feien una gran festa: El carnaval dels animals!
I vols saber què va passar en aquella festa tan fantàstica?
Doncs obre bé els ulls i les orelles, escolta i mira. »
Doncs bé, després de llegir aquesta suggeridora invitació, com comprendreu, les meves expectatives estaven pels núvols i desitjava que l’obra comencés de seguida. Malauradament, per ser educat i per alleugerir-li el patiment a la mestra de la classe de Les Estrelles, em vaig oferir a seure amb en Nico, l’equivalent català a en Shin Chan, d’un metre vint aproximadament i amb el cabell més engominat que jo. Semblava que la bonica història del faune no havia de començar mai, i ni jo ni en Nico sabíem l’aspecte que tindria el faune però jo, per fer-lo estar més quiet, vaig suggerir-li que tindria aspecte de monstre. No va semblar preocupar-se gaire. I per fi, va començar l’espectacle amb les notes de Claude Debussy i els moviments esperpèntics del faune, que resultava ser un peluix de merda, semblant al d’un antic anunci de Levi’s però de color blanc… El faune, per les seves accions, era realment entremaliat com advertia el tríptic. Després d’uns eterns deu minuts de veure l’animaló saltar i jugar amb els músics (i de soportar l’emoció d’en Nico) el faune es va adormir finalment. I tots us preguntareu quin va ser el seu somni oi? Doncs bé, tot d’animals (titelles) de diferents mesures i colors van anar desfilant per l’escenari. Un burro, ocells, peixos, un espectacular lleó pujat al damunt del piano de cua… Moments estel·lars quan la trompa d’un elefant es va insinuar per la part dreta de l’escenari, o, cap al final, quan un t-rex d’ossos va aparèixer amb una corbata de ratlles roses i negres. Una de les coses que em feia sentir malament es que tots els nens, identificaven ràpidament els animals que sorgien del no res, només de veure-ls’hi una orella, jo, m’ho havia de rumiar una mica… En acabar l’obra, vam sortir, vam contar els nens diverses vegades (una excentricitat de la mestra), i vam baixar fins a drassanes a agafar l’autocar que ens havia de dur quatre carrers més enllà. Tot plegat, inoblidable. Si mai us trobeu un faune...
3 comentarios:
Molt maco. M'ha agafat nostalgia de quan a mi em portaven a aquestes obres i ens emocionava qualsevol cosa, especialment si sortien animals entremaliats.
Tu ja saps com es devien sentir els monitors adults que asistien a aquesta mena d'espectacles.
Mira El laberinto del Fauno que mola. Allà t'ho explica tot...
Molt bé Alexis.
No estic del tot segura de que aquests nens estiguin en bones mans, (ja,ja,..és broma), si més no, segur,segur què amb un monitor com tu no els hi faltaran històries que escoltar.
Adeu, (crec que visitaré aquest blog amb més asiduitat)
Moltes gracies krissis. Jo satisfet de tenir cada cop més públic per satisfer tan la seva part sensible com el seu sentit de l'humor o les seves abjeccions xD. Que consti però, que la meva vida privada no interfereix en la meva feina i que la meva escala de valors és molt sòlida... jeje.
Publicar un comentario