martes, noviembre 28, 2006

Jules i Jim

Ja que estic tenint tan poc èxit amb les meves entrades, potser és una bona idea convidar a un col·laborador en el meu blog. Es tracta d’un expert internauta amb una gran cultura i un fort esperit critic. No és que entre mil·lers de candidats l’hagi escullit a ell, és més aviat que era la única persona adient per col·laborar en el meu humil espai, li vaig proposar i va acceptar.
Fent una erudita referència a una bellíssima pel·lícula de François Truffaut, Jules i Jim seran els nostres niks. Jo Jules i ell Jim. No sé si la relació entre nosaltres és equiparable a la que tenien aquests dos personatges del cinema francès. Explicaré breument l’argument del film i que hom jutji.
Jules i Jim, alemany i francès respectivament, es coneixen poc abans de la Primera Guerra Mundial a París. Junts, mantenen interessants converses sobre diferents qüestions culturals i socials. Aviat es fan inseparables. Un bon dia, coneixen una explosiva i capritxosa senyoreta, Catherine. Fascinats pels seus encants, Jules i Jim no trigaran en enamorar-se d’ella. Qui es quedarà amb la noia finalment? El destí dirà. Només diré que Jules i Jim mai es van barallar per ella i que, malgrat totes les vicisituds que han de passar, els seus sentiments romandràn nobles i generosos.

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Tengo el ordenador estropeado y no puedo leer los, a mi parecer muy interesantes post que hay en el blog. A ver si me espabilo y le pongo arreglo.

Alexis dijo...

Pues sí, porqué yo ya estoy bien triste de qué nadie me escriba...

Anónimo dijo...

Que maco deu ser poder tenir una amistat com la d'en Jules i en Jim no?

A la vida no en trobem gaires d'amics aixi, (o poder no els sabem trobar, i passen pel nostre costat i no ens adonem, perque estem massa capficats en els nostres problemes..).

Anónimo dijo...

Ei!L'anonim d'abans soc jo...: la krissis

Alexis dijo...

M'encanta rebre observacions d'aquest tipus. A veure si tots anem explorant la nostra sensibilitat femenina i obrim el nostre cor...

Alexis dijo...

Segurament compartir problemes i inquietuds és una bona manera de fer amistats. Molta gent, però, no es permet compartir gaires intimitats ja que, fer això, et pot situar en una posició vulnerable, fràgil o, en definitiva, humana. Així, ens anem tornant hermètics, freds durs i distants. En aquest sentit, crec que ens queda molt per aprendre, i que potser els homes hauriem d'aprendre una mica de les dones. Això forma part de la revolució gay de la que Ginsberg parlava. Obviament, el model de societat on vivim, de vegades ens dificulta... però això per mi no és excusa....
Com diu el meu admirat Guille Milkyway: "viva el dolor y el desamor, pero que viva un poco más el amor..."