Guille Milkyway

¡Qué placer que Guille nos obsequie con esta versión!

Sopla Levante

Papá Levante són un grup de 6 noies de Cádiz q portaven anys en el mon de l’espectacle realitzant coros a grans artistes andalusos, i s’han aprofitat (molt ben fet) de la relació amb ells x crear el seu propi grup. Sis noies (6), un nombre exagerat alhora de pujar a l'escenari, i de fet, per veure-les x la tele, però q si q valoren el concepte de l'amistat, ja q mai s'han separat, ni cap dels membres ha estat substituït ni canviat, (cosa q sol ser habitual en aket tipus de productes.)

Combinen bellesa, frecor, i dins de la seva categoria, una elevada dosis de talent. Com havia d’haver estat aket blog, el seu estil de música és de fusió total: cultura juvenil, (les seves edats són entre els 16 i els 20 anys), pop, flamenco i música àrab. Una barreja entre les seves arrels àrabs i la seva cultura hispana, les festes de Cádiz amb el romanticisme, el rap amb els tambors indis...El millor son akets tocs de música mora q fan ser la seva música com kelkol hipnòtic...
La seva forma d’entendre la música és propia de la seva edad del pavo (com ara us demostraré), i influenciada per la seva terra. Ai, aquest vent de Levante que segons diuen ARREBATA LOS SENTÍOS.

Elles van surtir coincidint amb l'esplendor del famos any SEREJÉ, i akell fenomen de la publicitat i la mercadotecnia les va eclipsar, pero aki estem nosaltres x recordar-les amb el màxim afecte, simpatia i cordialitat. Pues claro q sí!

I vaja...com q en els seus 3 discos publicats fins ara, hi ha hagut poca (x no dir gens) evolució musical, utilitzare els vídeos per d'altres coses.





Observi's les diferències estètiques entre el primer i el segon disc. En el primer ens van de nenes recatades i vergonyoses, i en el segon ya s'han convertit en terribles tigreses, en explosives i exultants ballarines, amb tocs de hip hoperes.

Analitzant les lletres, veiem com en la primera canço "Me pongo colorada" aprofundeixen sobre el tema de la vergonya i la por, molt tipic en el mundillo adolescent. Però, pq abans hi afegeixen l'aclaració "aunke parezca mentira" ? Potser es pensaven ser més segures del q realment són, i no volien descubrir q son tant fràgils com kualsevol altre? Una altra explicació és que la tradició andalusa es de ser molt "exao palante", i x això elles "aunque parezca mentira me pongo colo-rada, cuando me mi-ras me pongo colo-rada cuando me mi-ras me pongo coloraaaaa" tb estan atemptant en aket moment contra les seves essencies patries.
Destacable tambe les dificultats q en alguns moments ens presenten, pq les puguem entendre. En un moment determinat de la cançó, sembla q diguin: "No le digas al aire, lo muxo q te kiero" Kina bonica metafora, poesia pura, amb la kual ens estarien obsequiant. Però no, en realitat el q ens estaven dient, era: "No le digas a NAIDE, lo muxo q te kiero" Reivindicació dels orígens, ante todo.

Respecte a la segona cançó, home, podem caure en el parany d'entendre el seu missatge com un simplista i pavo: "aaay mira! q ilu! me ha yamao!!" Però si ho analitzem detingudament, i estudiem amb el degut rigor la lletra, veiem q aprofundeix en un tema crucial per a la filosofia i la psicologia del Segle XXI: Sobre com la nostra felicitat avui en dia, depen d'una trucada telefònica. Pel q fa a la coreo, memorable el moment (a partir del min 1:25), on les noies es treuen el mocador q els ocultava el rostre, i fan un extrany gest amb les mans com si apartessin una cortina, o es treiessin una mascara., il.lustrant i explicant la cabdal i trascendental frase: "a las tres, a la disco me asomé"

En fi, (i tota persona en su sano juicio estara d'acord amb mi), amb tot el suc (musical, de moment), q hem pogut extreure d'akestes jovenzuelas, no es pot entendre de cap manera la injusta marginacio q van patir, enfront de les 3 garrules del ketchup.

Per tant a mi, nomes em manca dir: ¡¡¡Y que viva Mamá Poniente!!! porque la lluvia en el peeee-lo me, me shorreaaaba me, me shorreabaaaa......

Pop & Esport

Música i futbol; futbol i música. Aquests dos conceptes han anat agafats de la mà durant les últimes dècades en una relació de dependència q els mantindrà units x sempre. El futbol ha inspirat a artistes a l’hora de compondre grans cançons, i els càntics de l’afició serveixen sempre de jugador número 12. I es que sense música el futbol perdria intensitat. Què seria de Brasil sense la incansable i animada torcida, o de la Champions League, x exemple, sense el We are the Champions de Queen com a colofón de la cerimònia final on s’entrega el trofeu? El futbol no seria el mateix sense la música, ja que les dues coses movilitzen masses i les marken x tota la vida.
Sí amics, estem parlant de fenómens de caràcter global, que el futbol i la música exerceixen desde fa molt temps una especie de seducció permanent.
Els grans concerts es celebren els estadis, els jugadors canten, els cantants juguen i les aficions interpreten amb passió els seus himnes. La música i el futbol van junts i la FIFA segueix el rollo. El Mundial de futbol, cel.lebra paral.lelament el seu Programa de Música Oficial sota la organització de Sony BMG, una colaboració iniciada al Mundial USA94. Desde akell any, el programa musical pren cada vegada més importancia en els tornejos. (Ricky Martin amb la seva "Copa de la Vida" al Mundial 98, o Nelly Furtado amb la seva sentida cançó, "Força" aket ultim Mundial 2006.)

Una de les cançons més emotives, It’s coming home, del grup Lightning Seeds, que veu la llum per l’Eurocopa d’Anglaterra al 1996. El famós estribillo " It’s coming home, it’s coming home / It’s coming, football’s coming home", (amb l'evident metafora de que el futbol torna al lloc d'on va sorgir) va nèixer com a recolzament a la selecció anglesa a l’Eurocopa del 96, però avui en dia ja és un himne més del futbol i ha estat escollida x molts programes radiofònics com a sintonia propia (el Carrusel Deportivo de la Cadena SER, x exemple)



Va ser un producte? Sí, clar. Però un producte de puta mare. També ho va ser l’Opá, vamo a por er Mundiá, d’aket ultim recent Mundial, x animar a la sel.leccio dels nostres amors. (L’Opá, x cert, del kual no se n’ha tornat a saber mai mes res)
Totes dues cançons són productes fets x a la celebracio d’un gran torneig de futbol, pero no es just comparar-los, per la clara diferencia de qualitat.
També els clubes tenen la seva música. Impossible pasar x alto el "You’ll Never Walk Alone", que originàriament va ser un tema de Gerry and The Peacemakers i que las aficions del Liverpool i el Celtic de Glasgow l’han convertit en els seus himnes "oficiosos", cantant-lo abans de començar cada partit, abraçats i aixecant bufandes al vent, en uns instants en q l’emocio és palpable.

Nens i TV

Bé, abordaré essencialment el tema de les responsabilitats i dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies.

Es diu que els mitjans de comunicació clàssics tenen les següents funcions: informar, formar i entretenir.

Bé, ningú ha dit que els programes que fan a la TV (oberta) estiguin destinats als infants i que els hagin d'educar. Ningú obliga els pares a abandonar els seus fills davant la TV. Hi ha d'haver una diferència de criteris a l'hora d'avaluar el consum d'audiovisuals d'un infant al d'un adult. Posaré un exemple:

Un professor universitari. Després d'una dura jornada de treball arriba a casa i decideix abandonar-se a la programació més banal que trobi. Quin mal hi ha en que algú “ja format” opti per una serie com Aida (per no posar exemples més controvertits) si el que necessita es abstreure's, desconectar, deixar d'escalfar-se el cap com ha estat fent tot el dia? Ha de veure la filmografia de Bergman perquè no se'l taxi de banal?

Ara bé, una altra història és que els nens i nenes, en arribar de l'escola, s'empassin una programació que no va dirigida a ells i que no els beneficia precisament. Crec que és interessant centrar el debat en aquest punt. Però bé, fem alguna puntualització:

• Encara que no accepto la idea que els dibuixos hagin canviat gaire, si que accepto que la tv oberta, ha “empobrit” els seus continguts els últims anys. Però...

• Avui pràcticament tothom té acces a la TV per cable, i histories d'aquestes que faciliten un menú televisiu d'allò més variat. De qui és culpa que familes que tenen un aparell que permet veure 500 canals (història, cinema clàssic, música, cuina, educatius....) optin finalment per veure... no se, A3?? Meva no, i de la TV tampoc. Perquè no ens enganyem, tenir TV per cable, i ara això de la TDT i tal, no és precisament un luxe que només estigui a l'abast d'uns pocs.

Pel que fa als dibuixos cal assenyalar que no han canviat gens els últims deu anys. Bola de Drac, Tortugues Ninja, Doraemon, Shin Chan, etc... No crec que hi hagi variacions importants avui en dia que facin els dibuixos més nocius que els que veiem nosaltres (Dr. Slump és una de les series infantils més abjectes de tots els temps, encara que ens encanti).

Així doncs, resumint una mica, vull apelar a la responsabilitat, especiament a la de pares i educadors. No és culpa de la TV, és culpa nostra, és còmode fotre la culpa als altres, que no ho podem canviar? Sí que podem (bàsicament, és molt més car produir un programa com 30 minuts que un com A tu lado), però els obstacles que ens trobem ens porten a buscar un 3r culpable que allargaria el debat: l'economia, la globalització. Buf.

Només pretenc fer prendre conciència de que un pare que no dedica temps als seus fills perquè és al bar prenent cerveza no té cap dret a culpar els mitjans de la mala educació dels seus fills/es. Ell, com a adult, un cop els nens dormin pot veure Aquí hay tomate, Gran Hermano, Pornografia o el que li surti de la punta de la polla. La responsabilitat és seva.

Realment és un tema que em resulta molt interessant, no pararia d'escriure. Se que no tindrà tants comments com el de Beckham però animo a que tothom i digui la seva. Em sembla que és una qüestió que, a més d'interessant, resulta crucial.

L'hora del pati

A l'escola on treballo, a l'hora del pati, els nens i nenes de 3r, 4t i 5è s'organitzen per jugar, de manera natural, com explico a continuació:

1. Un grup juga a futbol. Tots nens excepte una honrosa excepció. El futbol, quasibé sempre és motiu de discòrdia, baralles, plors, humiliacions (seguiu llegint, el meu objectiu no és atacar el futbol).

2. Un altre grup es dedica a fer safreig sobre diferents asumptes (conflictes entre novios i novies, amigues que deixen de parlar-se i molts "cotilleos", alguns dignes de la casa de Gran Hermano...). Aquest grup el formen majoritariament nenes i alguns nens, la majoria de les famílies més benestants. Molt sovint, aquesta organització del joc condueix, igual que el futbol, a baralles, insults, plors i divisions internes.

3. En el tercer grup podriem englobar a tots aquells que es dediquen, essencialment, a putejar-se entre ells (de manera no tan sofisticada com els del 2n grup) a pegar-se o a fer gamberrades de diferents estils.

4. Quan no hi ha pilota, els que juguen a futbol poden optar per dues opcions: jugar a barallar-se, o fer la guitza a les nenes.

La direcció de l'escola i l'AMPA, demana amb insistència als monitors de menjador que organitzin jocs i tallers de caràcter lúdic i/o educatiu per evitar que aquesta situació es repeteixi dia rere dia.
Jo em pregunto: És possible que aquestes criatures tinguin la imaginació castrada a l'hora d'organitzar-se ells mateixos el joc? O és inherent a la infància la crueltat i la simplicitat que de vegades demostren?
M'atreviria a dir que la societat d'avui en dia hi té alguna cosa a veure, però no puc assegurar-ho. Els mitjans de comunicació, la telebasura, els videojocs, internet... i el futbol (tots ells mal usats) fomenten l'alienació, l'agresivitat, la competitivitat i molt sovint l'encefalograma pla.
Ara bé, quan miro enrera als meus anys escolars, crec recordar que la situació no era molt diferent, potser erem un xic més inocents, però la dinámica era la mateixa.

La solució, des del meu punt de vista, no passa per eliminar ni el futbol, ni la telebasura, ni el messenger ni el manga (no crec que res d'això, ben usat sigui dolent). Cal despertar en els nostres nens, des del principi, un esperit crític, una capacitat de discerniment perquè siguin capaços de gestionar de la millor manera possible tot allò que s'aniran trobant a les pantalles i pel món. Una possible eina, com assenyalava jo en un comment anterior, és el distanciament. Alguna idea?

Pop Vs Esport

Beckham, ( o "Becan", com els agrada pronunciar-ho als periodistes de la Capital del Imperio), marxa del Realísimo, perquè sap q no rascara ni bola, i això provoca una depressió terrible en els tomates, salsas rosas i demés merda x l’estil.
La conclusió és que l’spice boy ha acabat sent un perfecte sex-symbol, un home-anunci, guapo, ric i amb un ‘look’ que les enamora. Anuncis n’ha fet molts, per les més diverses marques i en tots els continents, pero títols no n’ha conseguit ni un. Això sí, deixa una llarga llista d’escàndols, amants i putis visitats. El seu matrimoni amb la pija li ha fet molt de mal, ja que el feia estar més pendent de la moda i del seu pentinat que dels entrenaments. Kuan Beckham es casa amb "allò", decideix q li interessa més ser estrella del pop, q ser esportista. "A imagen y semejanza" d'ella, va començar a lluïr metxes, diamants, esmalt d’ungles, i tots els accesoris de les estrelles del pop.
Un tio q li apassiona la seva feïna, no es deixa portar x akesta via de forma tan fàcil. Un es pot casar amb una estrella del pop, però tb saber mantenir-se dins la seva parcela, el seu terreny, i fer el que creu q ha de fer. Casar-se amb "allò", q és com és, implica peatges inevitables.
I al final, amb el temps, la balança es decanta. "Això és el q vull ser, vull anunciar colònies, vull anunciar fulles d’afaitar, i vull marxar a Los Angeles, x poder dir q els meus fills van al mateix cole q els del George Clooney o del Brad Pitt."
Veient el q ha passat, al Barça li va tocar la lotería el día que Beckham va escollir el Madrid i en Laporta va haver de buscar urgentment un sustitut: Ronaldinho. A la vida, com s’explica a la pelicula Match Point, hi ha cops de sort i aket cas ho demostra clarament. Beckham representa l’aposta per un model q primava els criteris publicitaris i de marketing, als esportius. És un error molt greu, q mai es pot cometre en un club de futbol.
Tot al contrari q el Barça, q ha apostat per fer un equip al voltant de jugadors de futbol, i no de maniquis de passarela. X sort, al futbol avui en dia, encara manen els gols i no les estrelles fugaces del marketing.
El barcelonisme mai podrà agrair el que ha significat pel club que en lloc de venir Beckham ho hagi fet Ronaldinho. I no només desdel punt de vista estrictament futbolístic, en el que no hi ha color, sinó també institucional i socialment. Ronaldinho ha tornat el bon humor als culés, (arribant en un moment en q el club estava enfonsat en la merda ) i ha aconseguit que tots els nens del mon vulguin ser del Barça.
La opció q tria Beckham d’anar a jugar a la lliga nordamericana (el cementiri d’elefants futbolístic), ha estat encertada. La seva carrera acabarà a on li convé de veritat, prop de Hollywood, (de Jolibú), a Los Angeles, on l'esperen els nous amics de la pija, Chenife Lopez i Marc Anthony, i on li asseguren un contracte amb el q guanyarà més x imatge que x jugar a futbol. I això és el q mes li interessa, ja que si Beckham no hagues sigut atractiu, avui treuria els fores de banda de l’Alavés.

Arroç al piedmont

300 grams de arroç
8 salsitxes de carn picada
Rovellons (la quantitat varia depenent dels que hagis recullit, n'admet bastants)
all, oli, julivert i sal
caldo de carn (es pot fer con un os de vedella o amb un de pernil)

ELABORACIÓ: Rentar els bolets (amb la menor quantitat d'aigua possible), trossejar-los. Posar-les en una cassola (millor de fang) amb una mica d'oli i l'all picat. Quan l'all prengui el color, afegir les salsitxes tallades en trossets, quan estiguin fregides tirar els rovellons tallats en trossos més o menys iguals. Deixar que es facin durant un ratet (fins que perdin part de l'aigua que deixen anar), a continuació afegir l'arroç, remoure una mica amb la cullera de fusta. Per últim vessar-hi el caldo de carn. Deixem que es faci a foc lent (aproximadament entre 15 i 20 minuts). Si veiem que queda sec i encara no està fet s'afegeix més caldo. Les proporcions de caldo en l'arroç solen ser: per cada taça de arroç, tres de caldo. Rectificar la sal, espolvorejar el julivert picat, i servir.

SÍ, EL COMUNISME ÉS UN INVENT YANKEE

Qui escriu la Història? Ho sabeu, l’escriuen els guanyadors. Però no perquè ens la dictin els guanyadors, o perquè en alguna Universitat del Vallés adoctrinin així, ens ho hem d’empassar per collons. Bé doncs, això són FETS:

FET: Després de la Revolució d’Octubre TOTS els bancs van ser nacionalitzats (expropiats) pels boltxevics A EXCEPCIÓ del National City Bank de Petrograd, el banc de Rockefeller a Rússia.

FET: La indústria pesada russa va ser nacionalitzada EXCEPTE Westinghouse, la planta del tiu akell de Wall Street que va viatjar amb Trotsky a Petrograd.

FET: Al 1922 els soviètics van fundar el seu primer banc internacional. Curiosament en un règim comunista, no era propietat de l’Estat sinó d’un sindicat de banquers privats. El director de la oficina internacional era Max May, vice-president de Morgan's Guarantee Trust Company in New York.

FET: En contrapartida pels "serveis" (no competitius) prestats per la indústria americana i anglesa, $20 Milions (de l’any 1920, no ho oblidem) en llingots d’or van viatjar de Rússia a Anglaterra i EEUU. L’enviament va ser coordinat per Kuhn, Loeb & Co i depositat a Morgan's Guarantee Trust Company in New York.

Wall Street va instigar, finançar i coordinar el cop d’estat boltxevic. A canvi, aquests els van entregar tot l’or que van voler. Yo no vull dir amb tot això que els financers americans van pendre el control de Rússia, ni que van instigar la Guerra Freda, ni que la Unió Soviética sigui una xorrada. Però assenyalo que aquesta èlit financera, almenys en aket primer periòde soviet, va jugar un rol essencial en el dibuix del mapa polític internacional i que, en contrapartida, va obtenir algunes substancioses avantatges.

Tot l’anterior, però en paraules de Lenin: "Sense l’ajuda del capital ens serà impossible retenir el poder en un país increïblement arruinat. És això o res" (Desè congrés del Partit Comunista, 15 de Març de 1921)

Els EEUU van vendre béns i serveis a Rússia a preus per sota dels del mercat. Però és que Rússia tampoc podia fer front a akets pagaments, el país estava en la ruina.

Endevineu d’on van treure els russos els diners?